«Dones, bous i cordes d’espart, la perdició de la humanitat»

La primera vegada que vaig sentir aquesta dita potser fa prop d’uns vuit o nou anys, i no recordo gairebé el motiu de la menció. Aquella vegada no em va fer pensar massa, segurament en aquell moment vaig somriure per part de qui venia i pel que es devia referir.
Moltes vegades han tornat a les meves oides aquestes paraules, i sempre han vingut per part de la mateixa persona, i què millor que fer-vos partícips de les meves elucubracions sobre aquesta frase feta. Perquè aquesta dita popular pot tenir moltes connotacions. Us hi heu parat a pensar? Doncs jo si, i més d’una vegada, potser serà perquè sóc dona…

La comparativa de la dona i el bou (la corda d’espart la deixem per més endavant) no sembla a primera vista massa bona, però si hi pensem una mica, com describiriem un bou? Els bous són animals remugants (no cal dir que amb això no estic personificant al pobre animal, només parlo de la seva digestió) però es clar, tot home, mascle o “mandril” que acabi de llegir això segur que acaba d’identificar la paraula remugant amb la dona… (no seguiré per aquest camí…)

Dels bous també se’ls hi diu que són tossuts (“ser tossut com un bou”), tot i que també he trobat la dita “ ser pacient com un bou”... també sabem que els bous són animals forts per naturalesa, animals que aren els camps.

 

 

Abans de començar a treure conclusions “precipitades” anem a parlar una mica de la corda d’espart. L’espart és una planta que es conrea per aprofitar-ne la fibra, la qual és forta i resisten. No només se’n treu corda d’aquest vegetal, sino que es fan espardenyes, cabassos, catifes, etc…

                                                           

                                       

Doncs ara què ens quedaría??? Definir la dona??? No sé fins a quin punt podria ser objectiva en aquesta definició, però ja que hem de fer un lligam per poder acabar d’entendre la dita popular que tant m’ha marcat en tots aquests anys, farem primer un lligam entre els bous i les cordes d’espart.

No hem de pensar molt si trobem que el que tenen en comú és la resistència, la tenacitat, la fortalesa… Així doncs, no faré res més que dir que la tant admirada dita popular de “dones, bous i cordes d’espart, la perdició de la humanitat”, no fa més que donar un paper important a la dona en el conjunt del món. Ho compara amb un animal fort per naturalesa (inclús sagrat en algunes cultures com la hindú), tenaç, que sempre se surt amb la seva (en aquest cas ho dic des del positivisme... persones del sexe masculí que esteu llegint això, no sigueu malpensades…) I el fet de posar-la al costat d’una corda d’espart, material resistent, ferm, sòlid… només fa que corroborar la meva convicció del significat d’aquesta dita. Què més volem? tant sols dir que aquest món, no seria el mateix sense les dones…